Carquinyolis

El carquinyoli és un dolç típic català que data des d’almenys l’any 1888. Els més destacats del nostre país són els que es fan a l’Espluga de Francolí, Caldes de Montbui, Rupit i Pruit i Sant Quintí de Mediona.

Es creu que els carquinyolis van néixer a partir de la pasta sobrant que quedava a l’obrador després d’elaborar altres productes dolços. Amb els anys la recepta es va anar sofisticant, afegint-hi nous ingredients i preparant una pasta nova.

La recepta autèntica és la d’una barreja de sucre, ou, farina i ametlles torrades senceres i sense pelar. També s’hi afegeixen rajolins d’anís mòlt o matafaluga, d’essència de vainilla i d’essència de llimona. Una vegada feta la massa, es crea un tronc aplanat que es va tallant en llesques primes, d’aproximadament un centímetre de gruix, que s’han de torrar posteriorment.

Malgrat la seva aparent senzillesa, es tracta d’un producte que captiva a tot aquell que el tasta. Se sol menjar després d’un àpat acompanyant el cafè o bé com a berenar o per picar entre hores. Ara bé, el millor és servir-lo amb vi dolç, en gots petits de vidre, per tal de mullar el carquinyoli amb el líquid.

La popularitat dels carquinyolis va més enllà de Catalunya. Per exemple, a Menorca se’n fan amb una recepta lleugerament diferent, amb ametlla picada o a Occitània en canvi solen ser tallats més prims. En algunes comarques del País Valencià es fan els anomenats rosegons, que tenen una clara similitud amb els carquinyolis catalans, mentre que a Sicília i a la Toscana la recepta es conserva pràcticament idèntica.